Reflexions sobre el sentit de la monarquia

Familia real

Agustí Zacarés. Pareix que hui en dia molta gent s’ha pujat al carro de les crítiques a la monarquia. En l’estat espanyol sembla fàcil traure Urdangaríns, Marichalars, contes obscurs de la casa real o negocis per part del rei que pareix que mai sabrem. I lo pijor, en época de crisis. Sí, no nos enganyem, totes les crítiques apareixen ni més ni menys perque estem en época de crisis. Encara resona el soroll d’aquells que aplaudien la “campechana” eixida de to de Juan Carlos davant de les recriminacions de molts líders suramericans front a l’espoli espanyol del subcontinent. Abans se li rien les gràcies, pero ara, en la pancha més buida i les vaques més flaques, no tot es veu igual…

 

Aixina i tot, no vullc sumar-me a la corrent favorable d’opinió, no vullc donar arguments basats en la temporalitat –nova paraula de moda- de la reacció front a lo immediat. Lo que pretenc no és una atra cosa que escabuçar-me en lo més profunt de la qüestió i donar els arguments atemporals que em conduïxen a rebujar la monarquia. No m’agradaria cansar-vos en molta charramenta, per lo que intentaré ser clar i concís i em centraré en tres aspectes de l’actual casa regnant en l’estat al que hui en dia pertanyem els valencians.

 

En primer lloc, m’oponc fermament a la monarquia pel seu caràcter marcadament injust i perpetuador de la desigualtat. Ya fa molt de temps que l’ilustració francesa, el republicanisme americà i les revolucions modernes, van desterrar el mite de que hi ha persones que, per designi diví, han de regir el pervindre dels demés. Ya fa molt de temps, per tant, que l’idea caduca de primacia social va ser substituida per la de que tots els humans vam nàixer iguals i, per tant, havíem de fruir de les mateixes oportunitats. Per açò, si tots som iguals, si tots hem de tindre, per llei, les mateixes oportunitats ¿per qué el rei deu ser diferent?

 

El segon motiu d’oposició no és un atre que el seu caràcter hereditari. Em pareix molt difícil que el poble, voluntàriament, vullguera perdre la llibertat inalienable de decidir per ell mateixa allò que li era més convenient per a tornar-se esclau de la voluntat d’un sol home; em pareix molt difícil que es vera com a recomanable donar-li a eixa persona la condició de governant a perpetuïtat; pero lo que em pareix imperdonable és que esta condició, segurament basada en l’usurpació del poder del poble, es transmeta de generació en generació per saecula seculorum. Fent molt d’esforç puc arribar a comprendre, que no compartir, que en un moment donat poguera ser positiu per al poble deixar-se dur pels designis d’una sola persona, pero la perpetuació del delicte en la descendència d’un llinage és com a mínim perillós. Només cal pegar una ullada ràpida a l’història per fer-nos una idea de la cantitat d’incapaços que han pujat al poder només per ser fills de reis ¿podem seguir arriscant-nos a caure en mans d’un idiota?

 

I el tercer i últim argument que provoca la meua repulsa, en este cas més concretament a la monarquia regent en l’estat espanyol, és el seu orige. Com a valencians és intolerable que nos governen uns Borbóns. Pero som un poble desmemoriat i taciturn, fill del conformisme i, si no fem res, abocat al servilisme i l’esclavitut. Evidentment l’actual monarca de l’estat espanyol no te la culpa per lo que feren els seus antepassats, pero sí que s’ha aprofitat dels seus actes per a tindre una posició preponderant. Les arrels de la seua posició s’introduïxen en el cor esguellat dels nostres històrics Furs, s’abonen de les cendres de les nostres ciutats cremades i es reguen en la sanc dels nostres antepassats. ¿Pot ser tolerable tant d’ultrage?

 

Per tant la meua postura no partix de la coyuntura actual de les circumstàncies. La meua postura partix del mateix sentit de ser ciutadà, i ser ciutadà d’un marc nacional nomenat Valéncia. Partix d’una ciutadania amant de la justícia, a on tots sigam realment iguals. Partix d’una ciutadania previnguda, que no espera que cap ser diví ni cap arcà del futur tinga a be donar-nos un governant bo i competent. Partix d’una ciutadania valenciana militant, que no pot tolerar els desmans despòtics i venjatius del “justo derecho de conquista” perpetuats en el temps i que primen a un llinage sobre el conjunt de la societat i que partixen de la ràbia i l’odi a l’oponent.

 

Espere que esta reflexió en blanc sobre negre els haja servit per a reflexionar un poc sobre el tema, perque un dels bens més preats dels sers humans és el de poder pensar en independència. Que no utilisen la crisis per a retallar-los, també, la capacitat de raonar.

Etiquetes ,

Related posts

5 comentaris

  1. Lluïs said:

    ¡Quanta rao tens Agusti! Un gran articul. Coincidixc en tu al 100%.

  2. Billy said:

    Has dit coses dificils de rebatre, crec que portes molta rao conforme ho has argumentat, t’ha faltat fer una proposta de sustitucio.

  3. Juli said:

    L’enhorabona. Millor no es podia dir, ni mes clar tampoc. Per molt d’Estat democratic, per molta igualtat davant la llei, per molt tots tenim els mateixos drets… la veritat es que ya no nosho creem. ¿Algu pensa que la justicia actua igual per a tots o els que tenen mes recursos saben com vulnerar-la i posar impediments? Bo com algu diu haurem d’anar pensant en alguna alternativa ad eixos drets de sanc, ¿no?.

  4. Benjamin said:

    Y quina alternativa tenim? La republica que tans bons recórts ,Hi ha aalguna alternativa, yo no me sent, no m’identifique com monarquico ni republicà.
    ¿podria donar-se un estat que no fora monarquic o republicà?
    ¿podria donar-se el cas d’un estat parlamentari, no monarquic ni republicà?

    no lo se. Sera cuestio d’estudiar-ho. Atra republica popular com les que timgerem, no gracies.Saria cuestio d’estudiar-ho

  5. Benjamin said:

    Sigo .

    La aplicación de la misma palabra a dos conceptos o más diferentes pero relacionados lleva a inconsistencias:
    1.Los países que son repúblicas según la definición práctica normalmente aducen que son repúblicas en un sentido tradicional, aunque en muchos casos sean regímenes autócratas o dictatoriales donde el pueblo no es soberano.
    2.Una monarquía electiva con soberanía popular o una monarquía parlamentaria serían repúblicas en sentido tradicional, porque la soberanía está en el pueblo que otorga más o menos atribuciones a un monarca no soberano. Sin embargo en la práctica jamás se llama república a una monarquía.

*

Top