Safety or security?

Som el poble, no l'enemig

En l’interrogant que encapçala este artícul – en anglés perque no tenim equivalent en el nostre idioma valencià – vullc abordar la difícil missió que te que afrontar diàriament la Policia, i no és una atra que garantisar un equilibri entre l’orde públic (security) i la seguritat i integritat de persones i propietats (safety).

Açò no ha segut sempre aixina. Al principi per a la policia primava la defensa de l’orde públic per damunt d’atres prioritats. Acontenyiments com la tragèdia de Hillsborough, a on 96 aficionats del Liverpool pergueren la vida, donà pas a que alguns experts acunyaren el terme “Síndrome de Hillsborough” per a destacar lo perniciós d’este desequilibri entre la defensa d’estos dos interessos nomenats. En décades posteriors sobre tot en l’àmbit anglo-saxó es desenrollaria la “Policia comunitaria”, molt més pròxima al ciutadà i que equilibraria este binomi del monopoli de la seguritat ciutadana.

Feta esta introducció que em pareixia important, volia fer algun comentari al respecte de lo ocorregut en Valéncia Ciutat estos dies passats que han ubicat en el mapa la nostra capital en tots els noticiaris com una ciutat en guerra

Volia deixar clar en un principi que les forces de seguritat en tot l’estat espanyol són  una de les institucions més valorades per la societat civil, per damunt de polítics i atres institucions de l’estat com ho corroboren els reiterats estudis del CIS.

Vaig a intentar referir-me a lo que ha ocorregut estos dies sense deixar-me contaminar (cosa pràcticament impossible) per la polarisació imperant en quant a creació d’opinió. Sí, perque ya està clara la postura d’uns i atres: els pro-governamentals, per als quals hi ha una conjura judeomasònica en contra d’ells i tot el carrer està ple de radicals; i l’esquerra parlamentaria que vol traure rèdit electoral posant alguna cara entre les primeres files d’alguna d’estes manifestacions i nos volen fer creure que ya no vivim en democràcia des que no manen ells. En tot cas, alguns pensem que la democràcia que tenim és un teatre de porritos a on no existix igualtat d’oportunitats pero això seria motiu d’un atre artícul.

Hem assistit a determinades extrallimitacions per part de funcionaris de policia dels grups d’intervenció i a un vergonyós llenguage bèlic per part del Jefe Superior de Policia “proporcionar información al enemigo” i a alguna que atra irresponsabilitat per part del portaveu dels estudiants de l’Institut Lluïs Vives en declaracions com “vamos a quemar Valencia”  “…si no liberan a los detenidos esta lucha es a sangre y fuego”. Pero en tot cas ni es pot parlar ni  de repressió policial, ni acusar de radicals i violents als manifestants per l’actuació d’una minoria.

Les expectatives no complides generen frustració entre aquells que no poden arribar a unes metes

Efectivament, pareix ser que ha hagut infiltrats en els primers moments de major tensió i com sempre sol passar, algun grup d’incontrolats tiren la pedra i s’amaguen darrere dels inocents que acaben pagant el pato. Pero la realitat és molt cabuda i analisant els fets, podem deduir que els tècnics policials (Moreno) i els polítics (Sánchez de León) no havien llegit be la situació. Ells a soles, s’han encarregat de ficar llenya al foc. Ells són els que han iniciat la seqüència del conegut principi “Acció-Reacció”. La societat civil en general i la joventut en particular es troba en un estat de shock, d’ansietat generalisada, de desorientació, de desampar, producte de la Anomia en la que nos trobem, que tal i com acunyà Emil Durkheim, és la sustitució o pèrdua dels valors i normes  tradicionals sense que hagen segut substituïts per uns atres. Robert Merton revisà esta teoria i afirmà que quan entraven en colisió les normes i la realitat social, es produïa una tensió que suponia que aquells membres que es trobaven en desventaja, es sentien més pressionats per eixir avant “per qualsevol mig”. En atres paraules, les expectatives no complides generen frustració entre aquells que no poden arribar a unes metes, per tant molts d’estos individus triaran no complir les normes perque no veuen un atra eixida. Recapitulant, en una situació com la que vivim en més de cinc millons de parats, en una joventut desilusionada pel seu futur, en famílies que ho han perdut tot, qualsevol motiu per chicotet que siga, pot ser l’espurna d’un verdader conflicte. Per lo tant en estos temps de crisis econòmica, pero sobre tot de valors és exigible per part dels poders públics, mes esforç i professionalitat. Els ciutadans anònims ya no sabem com nos podem esforçar més.

Autors

Related posts

5 comentaris

  1. un borinot said:

    No estic d’acort en l’articul, encara que aporta coses interesants.

    En primer lloc, el titul no és correcte perque es llimita a una traducció de l’anglés del tipo “talla-pega”.
    Existix una expresió correcta per a “ordre públic” i no és atra que “law and order”. Eixa és la traducció correcta.
    “Security” és algo molt general i que no està correctament empleat en este eixemple, com tampoc ho és “Safety”.

    En tot cas, açó és tan sols un apunt menor dins de l’objectiu de l’articul.

    La tragedia de Hillsborough i el seu “síndrome” no fonamenta la seua tesis en la proporcionalitat o desproporcionalitat de la policia, sino que és una part més. En dita tragèdia entraren a jugar atres factors (recordém les rivalitats deportives, la venda d’un número superior de localitats que representava un clar risc de seguretat, les pròpies instalacions, etc…) com també va passar en Heisel (antics fosos, valles, localitats de peu, etc…).

    En Valéncia es va desenrollar un acte public que no estava autorisat, com a tal, la policia sempre rebent ordres, va intentar disoldre l’acte.
    A voltes s’oblida que la policia en les seues funcions, son els unics que llegitimament poden utilisar la força.

    Tampoc és correcte dir que son manifestacions majoritaries, ni molt menos. ¿mil persones és un número representatiu? ¿dos mil, tres mil…?

    Ne som molts els afectats del destarifo politic que patim, pero mal anem si nos prenim la llei pel nostre conte i desafiém l’autoritat.
    El dia que me fiquen una multa ¿li pegue una garrotada al municipal?, si me cobren de més en una botiga ¿li desmonte el local al propietari?. I si soc yo el propietari ¿no demanaré la presència de la policia i li exigiré l’ús de tots els mijos dels que disponga per a mantindre en peu el meu mig de subsistència?.

    Dir que el manifestant és “l’enemic” és un erro, pero res mes, un erro i punt. ¿justifica una paraula eixa violencia?

    Curiosament, l’articul si que fa menció a la perdua dels valors de la societat i la joventut…. sent aixina, ¿com es pot defendre este tipo d’actes?

    • AClemente said:

      Estimat amic (per a res pense que sigues un borinot): Primer de tot donar-te les gràcies pel teu seguiment de la nostra plana web. Efectivament no tot el món pot estar d’acort en mi, pero m’agrada molt vore que l’artícul t’haja aportat coses interessants. T’agraïxc les teues aportacions, prenc nota d’elles. Només et faré un apunt, lo que volia posar de manifest en el meu artícul no és la proporcionalitat o no (que també), sino la pressa de decisions en el terreny policial i polític. Els interrogants que planteges són molt interessants també, d’ahí que la policia tinga eixa difícil missió entre garantisar l’orde públic i la discrecionalitat de fer-ho en determinades ocasions sense que agrade a tot lo món, en pro d’una convivència cívica.

  2. un borinot said:

    Està clar.
    mira, l’atre dia entrevistaren al perla eixe que s’ha auto-calificat com a portaveu i al que certs partits politics conviden a les Corts. Eixe que es declara partidari de Castro i la seua dictadura, eixe….
    Davant la pregunta de “vostés tallen els carrers sense autorisació. La gent que no vol participar de la protesta te el dret de poder circular i continuar en la seua activitat/vida normal….”. Contestació del perla: “eixa gent està en l’obligació de solidarisar se en nosatres”.
    No està confirmat, pero hi ha qui diu que després de tal destarifo el descervellat es fa fumar un puro.

    Si yo veig amenaçats els meus drets tan sols puc recòrrer a les autoritats. El seu braç eixecutiu és evidentment, la policia.
    Primer es fa de paraula (i açó ho tenim tots clar), pero si continuen encabotats en representar-me…. lo siguient ya sabem lo que és.

    En resum, baix el meu punt de vista, s’està centra en exceés el debat baix el prisma dels “reivindicants”, carregant tota culpa en la policia, quan són éstos els que en tot moment estan actuant de forma legal.

*

Top