L’ultima plaja per a un gran escritor Chester Himes i Moraria

Elena Atienza i Chust

Antoni Atienza | Marina Alta.

Benissa guarda les seues cendres, i Moraria somia en els seus últims passejos. Chester Himes fon un gran escritor norteamericà que va decidir quedar per a sempre entre nosatres. Alguna cosa té la Marina, que portà fins ad ella ad aquell home, atormentat, d’expressió dura i rica, de cor humil i gran, de grans compromisos socials.

http://feixucs.blogspot.com.es/2011/03/portet.html

http://feixucs.blogspot.com.es/2011/03/portet.html

Chester Himes encara viu a través de les seues noveles, negres pel dolor que destilen, negres per l’humor que guarden, negres perque els seus protagonistes són negres de de veres, un grup social marginat i despreciat en l’Amèrica dels anys cinquanta, que lluitava per sobreviure en un mig hostil i contra l’injustícia social i política.

Himes va nàixer en Jefferson City, Missouri, el 29 de juliol de 1909, en una familia de classe mija. Son pare era profesor. Chester es va traslladar a Ohio per a estudiar en l’institut de Cleveland i en l’universitat de Columbus, treballant a l’hora per a poder pagar els seus estudis i patint la marginació racial de forma directa. A causa d’açó es va vore espentat cap als ambients del joc i la delincuencia menuda. En 1928 fon acusat d’haver participat en un furt a mà armada, i condenat a vint anys de pressó. Set anys i mig passà entre reixes, en els quals va llegir novela negra en la revista pulp Black Mask, a on va descubrir a Dashiel Hammet. Inspirat per això, començà a escriure relats curts. Una vegada lliure es traslladà a California, treballant en l’indústria bèlica durant la Segona Guerra Mundial. En California va viure en carn pròpia la situació dels negres, malpagats i explotats.

Recort en Moraira

Recort en Moraira

En tot este bagage de vivències crues, Himes se n’anà despuix de la guerra a Nova York, i es va afincar en Harlem. La ràbia, la consciència, la pena, li serviren de ciment per a encetar una exitosa carrera lliterària, iniciada en If he hollers, let him go (Si crida, deixa-ho anar) (1945). En ella Himes descriu la violència de la discriminació ètnica en les drassanes de Los Àngeles, basant-se en les seues experiències personals. Davant de la bona acollida, Himes continuà escrivint i publicant: Una creuada en solitari (1947), Tirar la primera pedra (1953), a on defen l’homosexualitat, raó per la qual fon publicada molts anys després, i La tercera generació (1954).

Chester podía viure de la seua escritura, pero la societat norteamericana no li podía perdonar la seua denúncia de la misèria dels barris negres, provocada pel racisme. Ofegat per un costat per l’ostracisme i el rebuig, i per atre per les injusticies socials en el seu país, en 1954 Himes abandonà Estats Units i es traslladà a Paris. Allí contactà en  l’editor francés Marcel Duhamel, la qual cosa va supondre un gran espentó a la seua carrera. Llavors, Himes creà als seus personages més coneguts, els detectius de Harlem “Taüt” Ed Johson i “Soterrador” Jones, en la novela Per l’amor d’Imabelle”. A estos peculiars policies, Himes dedicà deu noveles, deixant l’última inacabada. Són històries descarnades, en violencia, sexe i un humor negre molt particular. Les més conegudes són Tots morts (1960), Quan el calor apreta (1961) i Cotó en Harlem (1965), esta última duta al cine, dirigida per Ossie Davis en 1969.

images (4)En París, Himes va conèixer a la periodista británica Lesley Packard, de la qual s’enamorà: “Eres l’unica bona persona blanca que he conegut”, li digué. Es casaren. En 1959 Himes va patir un ictus, i Lesley es va convertir en la seua enfermera. L’escritor estava deprimit davant la profunda injusticia que suposava el racisme i la seua pervivència, i afirmava que els blancs no havien deixat als negres res per a creure. En 1969, Lesley va convencer a Chester per a anar a viure a Moraira. Davant del penyal d’Ifach, Himes, que duya una existència discreta, va viure els seus últims anys sense poder superar la tristea. Ad això s’afegiren problemes de salut, com el Parkinson i una paràlisis, que el deixaren en una cadira de rodes. Quan va faltar el 12 de novembre de 1984, i fon soterrat en Benissa, poques persones acodiren al sepeli: la seua dona, veïns, l’alcalde de Teulada, i l’escritor Bernat Capó.

No podem triar a on viure, pero sí a on morir. Chester Himes volgué reposar entre nosatres. D’alguna manera feu d’esta terra nostra la seua pàtria postrera. Va morir com a valencià. Un modest monument el recorda en Moraira, i ara Benissa, a trenta anys de la seua mort, vol reivindicar-lo també. Benviguda siga l’iniciativa, com benvingut fon en el seu moment el brillant, fantàstic, Chester Himes.

Related posts

*

Top