L’escola de pintura d’Alcoy: Esplendor (1/2)

Llenç_de_la_muralla
Dr. Francesc Tarazona i Santabalbina

Dr. Francesc Tarazona i Santabalbina

En l’any 1834 naixen tres reconeguts pintors alcoyans: Plácido Francés Pascual (1834-1902), Ricardo Maria Navarrete i Fos (1834-1909) i Antoni Gisbert Pérez (1834-1901), els quals consoliden la dimensió internacional de l’escola pictòrica alcoyana, iniciada per Pascual Abad. El primer, reconegut aquareliste, és u dels fundadors de la Societat d’Aquarelistes de Madrit i del Círcul de Belles Arts. Realisà obres de temàtica històrica i costumista, adinsant-se en el retrat, posant per ad ell el rei Alfons XII i la reina Maria de las Mercedes. El segon, pensionat en Roma i Venècia, guanyà la medalla d’or en l’Exposició Regional de Valéncia de l’any 1867 i en l’Exposició Internacional de Viena de l’any 1873. L’últim, Antoni Gisbert, el més notable dels tres, guanyà les oposicions per al pensionat romà en l’any 1855, quan contava en 21 anys. En l’any 1858 guanyà la medalla d’or en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrit en l’obra Últims moments del príncep Don Carles. Dos anys despuix tornà a guanyar el mateix premi en L’eixecució dels comuner de Castella, el gran èxit de l’autor i considerat pels lliberals el símbol de la seua lluita contra l’absolutisme. De fet la tela és adquirida pel Congrés dels Diputats. Des d’eixe moment la fama de l’alcoyà no feu atra cosa que créixer i en l’any 1868 és nomenat director del Museu del Prado, a on coincidirà en Martínez Cubells com comentàvem en un text anterior, i d’a on eixirà cap a l’exili en París en l’any 1873. En la capital francesa viurà fins a la seua mort. En l’any 1886 Sagasta li encarregà pintar El fusilament de Torrijos i els seus companyons, obra que es conserva en el Museu del Prado. Gisbert domina la tècnica pictòrica en exactitut, afig el posicionament intelectual, ideològic, de forma que impregna als retratats d’un perfil sicològic palpable en les mirades, els rictus facials i les posicions corporals. Relaxació, tensió, solemnitat, matisos fàcilment perceptibles per la mirada analítica gràcies a la mestria del valencià.

L’escola pictòrica alcoyana és innovadora en l’incorporació de la dona a les arts. Poques escoles poden presumir de tant ampla representació d’artistes femenines com esta. Isabel Pascual-Abad i Francés (1836-1903) fon la màxima exponent femenina de la pintura alcoyana, concorrent a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1866-67 en l’obra Batalla d’El Puig, en 1237, pel rei don Jaume el Conquistador. Esta composició va rebre elogioses paraules d’Ignaci Pinazo. Podem contemplar la seua obra Herodíes en el Museu Nacional de Ceràmica González Martí de la ciutat de Valéncia. Les seus germanes Alejandra i Matilde també feren les seus incursions en un món casi exclusivament reservat als varons en aquells temps. Entre els varons naixcuts en la mateixa época destaquem a Camil Pérez Llácer (1835-1907) i Eduart Soler i Llopis (1840-1928), catedràtic en la Real Acadèmia de Sant Carles de Valéncia.

Llorenç Casanova Ruiz (1844-1900), tio de Gabriel Miró, fon alumne de Madrazo, amic de Fortuny i Rosales, i pensionat en Roma, en l’any 1874, per la Diputació d’Alacant. Es convertí en un talentós pintor detalliste i fon el primer mestre d’un dels atres grans pintors alcoyans, Cabrera Cantó. Vixqué en Alacant des de mitat dels huitanta del segle dèneu i en la dita ciutat organisà, en l’any 1894, l’Exposició de Belles Arts de la Societat d’Amics del País, en la que intervindrien autors de la talla de Sorolla, Cecilio Pla, Agrasot, Ignaci Pinazo i l’adés nomenat Cabrera Cantó.

*

Top